Costa Vila (1953-)

Les persones immerses en les ciutats a les quals pertanyen, o en les que hi són com a visitants ocasionals, són les que donen sentit humà a una pintura que, com la de José Costa Vila (Granollers, 1953), es fixa molt en la mineralitat dels edificis.
Amb residència a Girona –ciutat abans molt tancada en si mateixa i que ara s’ha obert als grans corrents europeus gràcies al turisme– el pintor té un esperit viatger i ha explicat plàsticament les principals ciutats europees, així com també ha fet un recorregut pictòric pels indrets més notables de Catalunya i Espanya.

Àgil en la composició i en l’elecció dels espais urbans que millor defineixen les ciutats  que pinta, sempre busca que l’element humà contribueixi a donar una fidel interpretació de l’esperit de cada urbs. Per això, homes i dones caminant per carrers estrets, asseguts en bancs, o mantenint animades converses són molt importants en la seva pintura.

Les escenes urbanes de Costa Vila descriuen formes de ser col·lectives i també individuals; sap suggerir els sentiments, les idees, les sensacions, els somnis i la manca d’aspiracions de les persones que surten a les seves teles. Són maneres de ser que cal descriure entre la boirina que el pintor acostuma a posar a les seves obres per establir un allunyament de les qüestions humanes que planteja. Perquè, amb els edificis, no hi ha cap problema ja que els descriu a través de les seves façanes. Però les persones, vistes en conjunt o en les seves respectives individualitats, el duen a una implicació de la qual el pintor creu que ha de distanciar-se, com a testimoni que és d’uns fets que no té dret a investigar ja que, vista la seva sensibilitat, s’hi sentiria implicat.

L’arquitectura en la pintura de Costa Vila és una advertència: cal posar ordre i treballar la pròpia vida sobre uns fonaments sòlids mentre creix amb l’harmonia que demana l’esperit. No estableix mai una confrontació entre la ciutat i el mar i la muntanya, ja que dóna per fet que l’esperit dels humans és la ciutat i que aquí és on s’hi troba la destil·lació de les sensacions que es reben de totes bandes i que permeten l’estructuració d’un pensament creatiu. Sense espais naturals no hi hauria vida, però és la intel·ligència humana la que dóna un sentit transcendent.

                                    J. M. Cadena
                                    Crític d’art